Cessar Ramp
el fotopoeta
Entra i...
descobreix a CR i als seus Col·laboradors !
L'autoestopista, la guineu i la roda
Dues de la matinada, el sopar s'ha acabat.
Torno sol a casa per la carretera vella, per on mai no passo.
De camí, em trobo amb algú que em fa senyals al mig de la calçada.
Un autoestopista. M'espanto, encara que aturo el cotxe per recollir-lo.
Perquè sempre penso en el pitjor?
“Sóc del nucli antic, amic”- em diu. “He vingut a veure la meva xicota i al final m'he embolicat. Una cosa porta a l'altra i un que no para de beure s'embolica.”
“Per això no agafo la moto. No fos cas que em parin… Escolta, llavors passas pel nucli? Començo a treballar en mitja hora i he d'arribar a casa per recollir allò necessari.”
“Treballo com a agent de seguretat nocturn en una fàbrica paperera…
Gràcies oncle. Aquí mai per a ningú.
Em salves la vida.”
Deixo el col·lega al seu destí i continu.
Arribant a casa, del bosc apareix una cosa semblant a un 'perrogat'.
És una guineu. Aminor.
L'animal salta a la carretera. Sembla anar desorientat.
Dóna unes quantes voltes davant meu.
Amb el cotxe aturat amb el motor en marxa, observo.
És preciós.
Té una cua ampla i arrissada, amb el morro llarg i les orelles de punta.
Estem una llarga estona mirant-nos.
Al cap de poca arrencada i arribo al camí de terra que porta al meu hostal, a escassos dos minuts d'aquí.
Penso que la nit ha estat molt curta, que potser m'hauria pogut quedar una estona més prenent una copa amb tots.
Tot i això, dies després em diré que aquella nit va ser com trepitjar l'edèn.
També recordaré aquella nota que, durant el sopar,
ha estat circulant per tota la taula fins a arribar a mi.
Avui hem celebrat el final del primer trimestre.
Estem estudiant el cicle superior de jardineria.
Sempre m'han agradat les plantes, elles parlen per si mateixes i jo,
de tant en tant, els parlo a elles.
M'agrada creure que hi ha vida en cadascuna de les tiges.
Una pulsió que emergeix des del més profund i que escala directe cap al cel.
Jo, que sóc de fang, intento contagiar-me del seu verd.
Em dic Lleó i la meva vida gira al voltant de prendre la determinació de créixer de manera harmònica com elles, com les plantes, però amb l'humor que potser no tinguin.
Pel que fa al sopar, la nota deia una cosa així com:
"Espero que aquesta nit assolis el teu objectiu".
L'autoestopista ja deu estar fitxant.
La guineu, d'incursió tardana.
Jo m'imagino estar amb ella, xerrant.
Ella em fa sentir que estic viu, sobretot quan estem tot sol.
En grup em cohibeixo.
Ja estacionat, miro repetides vegades el mòbil.
Decideixo escriure al bloc de notes el seu nom,
com a títol del conte d?una vida que em fa estar enamorat.
En això, l?aparell sona.
És ella.
Estic desconcertat.
Fantaseig que, per a ella, la nit també ha estat curta i em truca perquè ens vegem
a aquestes altes hores de la nit.
Despenjament.
“Hola?”
Em pregunta si sóc a prop.
Jo, per si de cas, li contesto que tot just sortia, que no vaig lluny.
M'explica que ha tingut una avaria amb la furgoneta i que ha estat trucant a tots els seus companys de pis, però que ningú no li agafa el telèfon.
No dubto a prestar-li ajuda.
"Estàs bé?
De seguida vinc, ja he fet mitja volta”.
M'explica que la roda ha sortit disparada mentre conduïa.
No ha anat a gent gran, però és al mig de la carretera,
en una recta entre corbes.
A més, ha provat de trucar a la grua, sense sort.
Penjo.
Penso en l'accident de la roda i el relaciono amb una mania que he tingut aquests dies,
una petita fòbia que m'ha estat turmentant mentre conduïa.
En diverses ocasions he albirat la meva roda del darrere rodar costa avall.
“Quina de les teves quatre rodes s'ha deixat anar?”
- m'ha faltat preguntar-li. “Segur que estàs bé?”
Estic a punt de tornar a l'asfalt.
Abans de partir, llegeixo a la pantalla el relat que ha quedat a mitges:
“Ariadna…
No pot ésser escrit, en tot cas ha de succeir.
M'agrades massa per inventar aquesta història.”
📷 from Creative Commons CC
📝 by Cesar Rampe