Ales d'una fada 

Va trepitjar Coventry com una bomba que cau a la nit, silenciosament

i desconeixedora de l’impacte que podia arribar a causar.

Ella, com la ciutat, arrossegava l’afusellament que el destí li havia reservat.

 

Sota l’empedrat encara palpitava el ressò de la guerra.

 

Dins d’ella, el record de les veus que durant 21 dies havien mossegat la seva ment.

 

Trastorn delirant.

       

“Senyoreta, està al bell mig del no-res. La gent només hi ve a refer-se…

A què ha vingut vostè?”-el taxista la va inquirir.

       

“He vingut a fer surf”- va respondre irònicament.

“Surf? Haha, doncs ha arribat a bon port.

Aquí vam aprendre a buscar l’equilibri sobre les onades d’un tsunami.” 

 

        “La veritat és que vinc a veure el meu germà”- la noia es va sincerar.

        “D’acord.”

“Està aquí per treure’s la llicència de pilot” - va afegir ella.

“Llavors la seva mar seran els núvols…” - va mussitar el taxista.

 

Per la finestra de l’auto observava la grisor de l’ambient,

amb els seus freds i prefabricats edificis.

A la canalla d’Anglaterra els diuen: “Sigues bon minyó o se t’emportaran cap a Coventry.”

 

L’auto va entrar sigil·losament al ‘Ring road’,

un complex circuit circular de vies i rotondes al voltant de la metròpoli.

“Hi ha ‘ring roads’ al cel, Nathan?” 

- li havia preguntat al seu germà temps enrere.

        “Hi ha tota una xarxa de carreteres!

Es pot volar a qualsevol alçada sempre que ho comuniquis a la torre.

Tota la ruta està controlada per radar.

A més, també hi ha fars per a avions:

Antenes unidireccionals i fins i tot radars mòbils de 360°.

Què més vols saber, germaneta?”

 

        “Per dir alguna cosa…” - ara ja bromejava. - “Quan estàs pilotant… on cau l’horitzó més proper?”

“Depèn de les condicions meteorològiques”

- li havia respost ell per a sorpresa seva.

“Al Regne Unit canvien constantment. Si per exemple un vent de 200 nusos bufés en aquesta direcció…”     

- havia dit Nathan assenyalant el mapa.

“Millor t’ho pinto.” Va afegir marcant-lo amb un retolador.

        “Estàs pintant al mapa una mera prova?”- qüestionava ella.

        “Sí. Mira, també pinto una pastanaga.”

Aleshores, en moments com aquells,

les seves ales trencades semblaven curar-se.

Ales d’una fada.

Si les ales es guarissin ella aprendria a volar!

 

El taxi va arribar al final del trajecte.

El taxímetre parlava de quant val creuar la ciutat.

Va cercar el moneder.

Una moneda va caure.

Va collir-la, junt amb una targeta que algú havia extraviat.

 

Aquesta deia:

“Plant smiles.

Grow laughter.

Harvest love.”

Quina és l’esma amb la qual s’esbossen somriures just en els moments més delicats?

 

        “Gràcies” - va dir-li el taxista en cobrar.

Sota les ulleres refulgia un ull de vidre.

“Vostè... marxi millor a Londres.”

“Gràcies, prefereixo Coventry”

- va  respondre ella ensenyant les dents i obrint la porta. 

“M’agraden les revingudes.

Després d’una nit al ras, encara reconforta més el sol de primavera.”

📷 from Creative Commons CC

📝 by Cesar Rampe

This site was designed with the
.com
website builder. Create your website today.
Start Now